miércoles, 4 de junio de 2014

El misteri de l'origen de la vida

Estava jo tan tranquil a casa, després d’un llarg dia al laboratori, quan de sobte i sense previ avís una marea de preguntes em van abordar. D’on venim? On anem? És el cabell de Pablo Iglesias realment seu? Així que vaig creure interessant escriure quatre línies sobre la primera pregunta. Malauradament, el tema del cabell de Pablo Iglesias seguirà sent un misteri per la ciència durant un temps més.

                                                         El gran Joaquin Reyes de Pablo Iglesias

D’on venim? Us sona el tema del brou primordial? No, no te res a veure amb els precursors de l’Avecrem o el Caldofran. El concepte de brou primordial se’l va treure de la màniga el bioquímic rus Alexander Oparin, dels Oparin de Leningrad de tota lavida, l’any 1924. Per brou primordial, el senyor Oparin, es referia a la barreja d’aigua i altres compostos existents en el nostre planteta fa 3.000 milions d’anys on es va començar a gestar el que anomenem vida o tot allò que passa al teu voltant mentre estàs mirant porno per internet.

La teoria més acceptada apunta que de compostos inorgànics com l’aigua (H2O), el metà (CH4) o l’amoníac (NH3), ja presents en l’atmosfera i oceans primitius, es van formar compostos orgànics imprescindibles per crear la futura vida. Com?  Doncs la teoria era que es podien formar compostos orgànics a partir de compostos inorgànics, aplicant energia (com si jo faig un “sugus” de maduixa a partir d’una roca ficant-la al microones, per a que ens entenguem tots). Aquesta energia podia ser originada tant per rajos ultraviolats del sol, com per llamps o volcans submarins. I dos científics molt ho van poder demostrar al laboratori el 1953. L’experiment de Miller-Urey (així es deien ells) va confirmar que es podien crear petits compostos d’una sola molècula com els amino àcids a partir de diferents gasos, sense morir en el intent.

                                                    Pastafarisme: Teoria alternativa a la d'Oparin

I ja tenim petites molècules orgàniques, acumulant-se per tot arreu i formant el brou primordial en zones costeres, llacunes, profunditats dels oceans... Flipant, no? A partir del no res es poden formar compostos bàsics per la vida com petits sucres o, fins i tot, bases nitrogenades. I que son les bases nitrogenades? Doncs el primer pas per crear-vos a vosaltres o a Scarlett Johansson. Jo, no us conec de res, però així de bones a primeres prefereixo l´Scarlett, no m’ho tingueu en compte. Les bases nitrogenades son les molècules que arribaran a formar l’ADN, el codi sense el qual la vida al nostre planeta no seria com la coneixem. Deixarem potser l’ADN pel segon post, per la importància que va tenir el seu descobriment per la ciència moderna i perquè aquest és el meu blog.

I vosaltres, que sou gent curiosa, us preguntareu: Com cony es van ajuntar totes aquestes coses petites per formar estructures més grans? Doncs la veritat és que la ciència no té ni puta idea de com va anar tot, però hi ha algunes teories. El més important és entendre que en el brou, cada cop hi havia més molècules petites, i que per tant hi havia més oportunitat de que interactuessin i s’unissin, passant de molècules individuals a compostos anomenats polímers (més d’una part, en grec). Com quan esteu en una discoteca i a les dotze de la nit està buida i a les tres doncs ja esteu interactuant sense voler amb molta gent suada. Si teniu sort, cap a les 6 haureu pillat i estareu enganxats a un altre persona, oferint als veïns un concert de gemecs alcoholitzats que ells sabran apreciar com toca. En aquell moment en que dos persones son una, heu format un polímer, bravo per vosaltres!

                                                  Si busques a google imatges "origen de la vida" 
                                            surt una noia amb un consolador gegant i cara de picarona


I a partir dels polímers, cada cop estructures més complexes, la Sodoma i Gomorra de la química orgànica. Carbohidrats, lípids, ARN, proteïnes... En definitiva, tot el necessari per fer que una cèl·lula fos viable. I, meravellosament, en algun lloc del planeta, una membrana va tancar coses dins, el que va pillar, com quan vosaltres feu la maleta a 5 minuts que arribi el taxi per l’aeroport, i es va formar la primera cèl·lula. I un altre cop: com? Que no es sap! No us ho estic dient! No em feu emprenyar home. Jo tinc fe en la puta cèl·lula, prefereixo això que anar a missa els diumenges. I després de la primera va venir la segona, i la tercera... Algunes es van unir, van sorgir organismes amb moltes cèl·lules fins arribar als dinosaures i si, finalment l’evolució va donar el cabell de Pablo Iglesias.